Diumenge al matí: un ensurt em va desvetllar dins del meu llit. El meu primer pensament va ser de temor en despertar i veure com els rajos de sol entraven amb força per la finestra de l’habitació.  Ràpidament i sense perdre ni un segon vaig buscar el mòbil per identificar “a quina hora vivíem”. Un cop activat el telèfon i observar que eren les 8 del mati vaig fer un sospir, el meu subconscient tenir clar que era un dia molt important i que no em podia adormir. Per sort va ser així.

Em vaig estirar al llit tranquil, amb els ulls oberts, pensant en el dia que ens esperava. També em vaig preguntar com era que la meva ment havia fet la funció de despertador si el dia abans m’havia posat l’alarma a un quart de nou per poder anar tranquil. Crec que això només em passa quan hi ha nervis i emoció pel que passarà durant el dia, però curiosament no em passa mai els dies feiners…

Un cop passats aquests minuts, era el moment de llevar-se, esmorzar, dutxar-se i posar-se el pantaló blanc, la samarreta minyona i preparar la faixa i la camisa. Són moments en que un mateix té la sensació de ser un heroi, sap que trobarà la resta d’herois i heroïnes a plaça i que tocarà lluitar i fer front a diferents entrebancs per aconseguir l’objectiu comú. Poc a poc passen els minuts i s’acosta el moment de sortir de casa. Seus al cotxe, repasses mentalment si ho has agafat tot mentre poses la clau al contacte i amb un suau gir arranques el motor i t’enfiles cap al teu destí.

Vaig començar a pensar en com aniria la diada, quin plantejament tindria la tècnica i de sobte em va arribar un missatge: l’equip de pinyes estava enviant la feina d’aquella diada. Vaig obrir l’aparell com si es tractés d’un regal d’aniversari i vaig començar a buscar el meu nom entre la resta de minyons i minyones. Finalment el vaig trobar, cada cop estava més a prop del destí i una sensació d’alegria em va començar a envair, fent-me dibuixar un somriure al rostre sense poder-ho evitar. El camí fins a Olot es va fer curt i, sense adonar-me’n, els passos em van fer entrar a la plaça del Gegants d’Olot. I vaig començar a contemplar l’escenari: 7 colles, 7 colors, 21 castells per alçar i uns quants centenars de castelleres decidides a col·laborar en tot moment. Alguns diran que era una trobada de poc nivell, altres de grans moments, altres que som uns penjats i d’altres que som uns herois. Però tots teníem clar que diades així fan present que al nord es fan castells d’una forma especial. Pinyes amb combinació de colors que semblen veritables obres d’art, multi varietat d’estructures, castells que es lluiten, castells que neixen per sota, castells que es munten, castells que es descarreguen, castelleres que s’ajuden, castelleres que…

Eren les onze i vint i començava la diada: cada colla es reunia per donar el tret de sortida amb els respectius pilars de 4…

 

         

       A l’esquerra entrada a plaça, en el centre representació músics i a la dreta moment fi de festa.

 

Fins la pròxima….

 

Guardar